Canvi Climàtic

El canvi climàtic és el canvi del clima atribuït directa o indirectament a activitats humanes que alteren la composició de l’atmosfera mundial i que s’afegeix a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables.

canviclimatic2

  • El canvi climàtic
  • Polítiques climàtiques a nivell Internacional
  • Polítiques climàtiques a nivell Europeu
  • Polítiques climàtiques a nivell Espanyol
  • Polítiques climàtiques a nivell Català

Alhora, segons l’IPCC, el canvi climàtic es deu a canvis interns del sistema climàtic o de la interacció entre els seus components, o a canvis del forçament extern deguts a causes naturals o antropogèniques.

Amb el temps, el canvi climàtic s’ha reafirmat com a un dels principals problemes ambientals, però també econòmics i socials, i ja es té una certesa del 95% que els humans en són els principals responsables. Així, la influència humana al clima és clara, i les emissions antropogèniques recents de gasos d’efecte hivernacle són les més altres a la història[1].

Al 5è informe de l’IPCC (AR5), en el volum de bases físiques, queda palès com l’activitat humana ha modificat i continua modificant al superfície terrestre i la composició de l’atmosfera, així com el cicle global de l’aigua. Alguns d’aquests canvis tenen una repercussió directa o indirecta sobre el balanç energètic de la Terra i són, per tant, impulsors del Canvi Climàtic. També s’hi conclou que les emissions contínues de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH) causaran un major escalfament i nous canvis en tots els components del sistema climàtic. Per contenir aquest canvi, cal reduir de forma substancial i sostinguda les emissions d’aquests gasos.

Tot i això, des de 1750, les emissions de GEH (diòxid de carboni, metà i òxid de nitrogen) han anat augmentant, sobretot degut a l’activitat humana. L’any 2011, la concentració d’aquest gasos era de 391 ppm de CO2, 1.803 ppm de CH4 i 324 ppm de N2O, la qual cosa implica un excés sobre els nivells preindustrials en aproximadament el 40%, 150% i 20%, respectivament[2].

cc1

Concentracions anuals dels gasos d’efecte hivernacle diòxid de carboni (verd), metà (taronja) i òxid de nitrogen (vermell) determinats de les dades incloses de cores de gel [punts] i de mesures atmosfèriques directes [línies]. Font: IPCC, 2014.

Alhora, les emissions de CO2 provinents de combustibles fòssils i de processos industrials representaven un 78% de l’augment de Gasos d’Efecte Hivernacle emesos entre 1970 i 2010, amb un percentatge similar entre 2000 i 2010[3]. Les emissions de diòxid de carboni relacionades amb la crema de combustibles fòssils van arribar a 32 (±2,7) GtCO2/any l’any 2010, i van augmentar un 3% entre 2010-2011 i un 1-2% entre 2011-2012. De les 49 (±4,5 GtCO2/any de GEH d’origen antropogènic l’any 2010, el CO2 era el més emès, amb un 76% sobre el total. La resta, corresponien a metà (16%), òxid nitrós (6,2%) i gasos fluorats (2%)

Les emissions de GEH d’origen antropogènic anuals han augmentat 10 GtCO2eq  entre 2000 i 2010, essent aquest augment directament conseqüència del subministrament energètic (47%), la indústria (30%), el transport (11%) i els edificis[4] (3%). Si es fa referència a les emissions indirectes, el percentatge corresponent a Indústria i Edificis augmenta

Si no es fa res al respecte més enllà del que ja s’està fent actualment, les emissions aniran augmentant any a any en relació amb l’augment de la població mundial i de les activitats econòmiques. Amb aquest escenari es preveu una pujada de temperatures de 3,7ºC a 4,8ºC l’any 2100 en comparació amb nivells de temperatura preindustrials. Si es vol aconseguir no augmentar la temperatura més de 2ºC de cara a 2100 en comparació amb nivells de temperatura preindustrials, caldrà aplicar mesures de mitigació i aconseguir mantenir la concentració de CO2 per sota les 450ppm. Tot i això, aquest escenari és molt difícil d’acomplir.

cc2

Emissions de GEH d’origen antropogènic totals (GtCO2/any) per grups de gasos entre 1970 i 2010. Font: IPCC, 2014.

cc3

Emissions de GEH antropogèniques totals en GtCO2eq/any distribuïdes per sectors econòmics. Font: IPCC, 2014.

Catalunya, com la resta del món, ha constatat l’augment de la temperatura mitjana anual, que ha estat a casa nostra d’uns 0,24 ºC per dècada per al període 1950-2011, de forma més acusada a l’estiu (fins a 0,35 ºC per dècada). Els canvis sobre les precipitacions, però, són molt més difícils d’establir o constatar de forma clara, especialment en el nostre àmbit mediterrani de gran variabilitat pluviomètrica estacional i interanual, a més de la seva característica distribució espacial irregular. Tanmateix, per al període 1950-2011, s’ha observat una reducció de la precipitació a l’estiu del 5,4% per dècada[5].

Dins les oportunitats de mitigació intersectorials, en l’informe es destaca la importància d’incidir sobre el subministrament energètic i l’ús final de l’energia.

En referència al subministrament energètic es parla d’aplicar noves tecnologies d’estalvi i eficiència per tal de poder reduir les emissions, ja que sinó es projecta que les emissions d’aquest sector es doblaran o triplicaran de cara a 2050. Com a exemples, es proposa la descarbonització de l’electricitat, la millora de les tecnologies vinculades amb la generació d’energia d’origen renovable, l’ús de l’energia nuclear (tot i els seus riscs), substitució de plantes de carbó per plantes de cicle combinat d’alta eficiència, captura i emmagatzematge de CO2 i utilitzar bioenergia.

En referència a l’ús final d’energia, es parla d’incidir sobre el transport, els edificis i la indústria. En referència al transport  (27% de l’ús final de l’energia directa l’any 2010), s’espera que es doblin les emissions de cara l’any 2050. Tot i això, si s’apliquen mesures de mitigació vinculades amb noves tecnologies i canvis de comportament, tals com modificar les tipologies de transport, redefinir les inversions urbanes i la creació de noves infraestructures amb criteris de mobilitat sostenible es podrien arribar a reduir un 40% de cara l’any 2050.

En referència als edificis (32% de l’ús final de l’energia tan directa com indirecta l’any 2010), s’espera que les seves emissions associades augmentin entre un 50% i un 150% a mig termini com a conseqüència de les millores en la riquesa, estil de vida, accés a serveis energètics moderns i urbanització adequada en moltes àrees del planeta. Per tant, és indispensable aplicar codis d’edificació amb molt baix consum energètic i educar la societat cap a una conscienciació en baix consum d’energia. Un canvi de comportament de la població pot conduir a una disminució del 20% de les emissions a curt termini i un 50% a mig termini.

Finalment, i en referència a la indústria (28% de l’ús final de l’energia tan directa com indirecta l’any 2010), s’espera que augmentin les emissions del sector entre un 50% i un 150% a data 2050 si no s’accelera significativament l’aplicació de mesures d’eficiència energètica. Si s’apliquen les millors tecnologies disponibles, sobretot en economies emergents, i s’innova en el sector de l’eficiència, es podrien reduir les emissions un 50% en comparació al nivell actual.

Més enllà de la mitigació, també es parla de l’adaptació al canvi climàtic, ja que encara que ara deixem d’emetre, la persistència del GEH a l’atmosfera farà que els efectes del canvi climàtic persisteixin al llarg del temps.

cc4

Espai d’oportunitats i vies de resiliència al clima. (A) El nostre món es veu amenaçat per múltiples factors estressants que incideixen en la capacitat de recuperació de moltes direccions, representades aquí simplement com estressants biofísics i socials. Els factors d’estrès inclouen el canvi climàtic, la variabilitat climàtica, l’ús del sòl, la degradació dels ecosistemes, la pobresa i la desigualtat, i els factors culturals. (B) L’espai d’oportunitat es refereix als punts de decisió i les vies que condueixen a una sèrie de (C) futurs possibles amb diferents nivells de resiliència i de risc. (D) Els punts de decisió resulten en accions o fracassos a l’acte en tot l’espai d’oportunitats, i junts constitueixen el procés de d’èxit o fracàs en la gestió dels riscos relacionats amb el canvi climàtic. (E) Les vies de resiliència al clima (en verd) dins del l’espai d’oportunitats per a un món més resilient mitjançant l’aprenentatge adaptatiu, l’augment dels coneixements científics, les mesures efectives d’adaptació i mitigació, i altres opcions que redueixin els riscos. (F) Les vies de capacitat de recuperació inferior (en vermell) poden implicar una mitigació insuficient, una mala adaptació, una incapacitat d’aprendre i utilitzar el coneixement, i altres accions que disminueixen la capacitat de recuperació; i poden ser irreversibles en termes de futurs possibles.

Un primer pas cap a l’adaptació al canvi climàtic i als canvis futurs que comportarà és reduir la vulnerabilitat i l’exposició al la variabilitat climàtica recent[6]. Les accions i estratègies disponibles poden augmentar la resiliència a futurs canvis, alhora que milloren la salut humana, els mitjans de vida, el benestar social i econòmic, així com la sostenibilitat ambiental.

També, els instruments econòmics existents i emergents poden afavorir i impulsar l’adaptació mitjançant incentius dirigits a l’anticipació i reducció d’impactes. Aquests instruments poden incloure finançaments públic-privats, crèdits, préstecs, pagaments per serveis ambientals, subsidis…

Finalment, la transformació en decisions econòmiques, socials, tecnològiques i polítiques poden permetre la creació d’oportunitats de resiliència al canvi climàtic.

Les polítiques climàtiques a nivell internacional d’adaptació i mitigació van començar-se l’any 1992 amb el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Aquest conveni tenia com a objectiu l’estabilització de les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera a un nivell que eviti interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic.

L’any 1997 es va redactar el Protocol de Kyoto, que té per objectiu que els diferents països signants redueixin les seves emissions un mínim del 5% respecte 1990. En el seu article 10è estableix la formulació, execució, publicació i actualització periòdiques de programes nacionals i regionals que continguin mesures per mitigar el canvi climàtic i facilitar-ne una bona adaptació. Tot i que es va signar l’any 1997 no va entrar en vigor fins a l’any 2005.

En les diferents Cimeres del Clima (COP) s’han anat adoptant compromisos, decisions i iniciatives per mitigar i adaptar-se al Canvi Climàtic. Actualment s’està celebrant a París la Cimera COP21, que ha de ser el punt de partida del nou acord que substitueixi el Protocol de Kyoto y establir els objectius de reducció d’emissions de cara a 2030.

L’informe de l’OCDE de novembre de 2010 sobre Economic Aspects of adaptation to climate change ofereix una avaluació crítica dels costos de l’adaptació i els beneficis en sectors claus sensibles al clima. Més enllà de l’estimació de costos, el debat es mou cap als potencials i les limitacions dels instruments econòmics i normatius a utilitzar per incentivar les mesures d’adaptació. L’informe també fa una crida a una plataforma d’instruments normatius per crear els incentius adequats per influir en la presa de decisions. Un dels grans reptes serà determinar els incentius i les estructures d’associació escaients per promoure’n l’adaptació.

Finalment, el Panell Internacional pel Canvi Climàtic (IPCC) va publicar entre 2013 i 2014 els resultats del seu 5è informe d’avaluació, tal i com s’ha anat exposant anteriorment. Aquest informe, en comparació amb els anteriors, fa més incidència en l’avaluació dels aspectes socioeconòmics del canvi climàtic i les seves conseqüències pel desenvolupament sostenible, els aspectes regionals, la gestió de riscos i l’elaboració d’una resposta mitjançant l’adaptació i la mitigació.

Pel que fa a les polítiques climàtiques a nivell europeu, s’inicien l’any 2007 amb la publicació del Llibre verd d’Adaptació al Canvi Climàtic. En ell s’identifica tota la conca mediterrània com una de les zones més vulnerables d’Europa enfront el Canvi Climàtic, ja que s’hi dóna un efecte combinat de reducció en les precipitacions i un augment de les temperatures. La UE centra l’acció en uns eixos principals, entre els quals es troben reduir la incertesa ampliant la base de coneixements mitjançant la investigació integrada sobre el clima, i implicar a la societat, les empreses i el sector públic europeus en la preparació d’estratègies d’adaptació coordinades i globals.

El Llibre blanc d’Adaptació al Canvi Climàtic comunicat l’abril del 2009 estableix un marc per reduir la vulnerabilitat de la UE a l’impacte del canvi climàtic. Un dels seus objectius és la integració de l’adaptació en àmbits de política sectorial i ambiental, com per exemple els relacionats amb l’aigua, la biodiversitat, i l’eficiència en l’ús de recursos.

L’estudi Impacts of Europe’s changing climate – 2008 indicator-based assessment de l’Agència Europea del Medi Ambient, el Joint Research Centre i l’Organització Mundial de la Salut preveuen a la regió mediterrània un seguit d’impactes en la disponibilitat d’aigua, en l’agricultura, en el turisme, en la gestió forestal i en la salut humana. L’informe indica com a principals reptes, entre d’altres, una millor comprensió dels aspectes socioeconòmics i institucionals de la vulnerabilitat i l’adaptació, la millora i coordinació de les anàlisis d’escenaris d’impactes i vulnerabilitat, la necessitat de més informació sobre bones pràctiques i com evitar la mala adaptació, i el desenvolupament de mecanismes d’intercanvi d’informació.

L’informe Climate Change Impacts in Europe. Final report of the PESETA research project 2009 conclou que sense adaptació pública al canvi climàtic i si el clima de la dècada futura del 2080 succeís avui, les pèrdues anuals pel canvi climàtic en termes de pèrdua de PIB es produirien principalment en les regions del sud d’Europa. Aquestes pèrdues per a l’economia global de la UE oscil·larien entre els 20 i els 65 mil milions d’euros en funció de l’evolució de la temperatura.

L’informe El medi ambient a Europa. Estadi i perspectives 2010 (SOER 2010) de l’Agència Europea del Medi Ambient defineix adaptació com la capacitat d’ajust dels sistemes naturals o humans al canvi climàtic i als seus efectes actuals o previstos per tal de moderar els danys i/o explotar els beneficis. Insta al fet que moltes de les iniciatives d’adaptació no haurien de portar-se a terme com a accions independents, sinó com a part integrant d’unes mesures de reducció de riscos sectorials més àmplies. En aquest sentit, l’adaptació al canvi climàtic pot ajudar a augmentar la resiliència davant d’altres reptes ambientals i/o de canvi global.

La COM(2011) estableix que la utilització més eficient dels recursos serà clau per progressar en la lluita contra el canvi climàtic i protegir actius ecològics de gran valor, els serveis que presten i la qualitat de vida de les generacions actuals i futures. La iniciativa perquè Europa utilitzi eficaçment els recursos pretén crear un marc polític destinat a potenciar el canvi cap a una economia eficient en l’ús dels recursos i de baixa emissió de carboni que ajudi a lluitar contra el canvi climàtic i limitar els impactes ambientals derivats de l’ús dels recursos.

El full de ruta energètic 2050 de la UE, més coneguda com Energy Roadmap 2050 té com a objectiu l’establiment d’un marc estable i coherent per a totes les iniciatives europees locals, nacionals o estatals de modernització i eficiència energètica. D’acord amb aquest full de ruta, la descarbonització energètica és possible i menys costosa que seguir amb les polítiques actuals, extremadament dependents de l’exterior: el cost del sistema energètic al 2005 era del 10,5% del PIB de la UE; al 2010 era del 14,6%. En l’horitzó 2050, la descarbonatació faria disminuir la dependència exterior  d’importació energètica entre un 35 i un 45%.

En la trobada informal dels ministres de Medi Ambient i Canvi Climàtic els dies 7 i 8 de juliol de 2012 a Nicòsia, Xipre, la Unió Europea presentà una proposta dels mecanismes de finançament per afrontar l’adaptació als impactes del canvi climàtic.

Les polítiques climàtiques a nivell espanyol, s’inicien l’any 2007 amb la redacció del Pla nacional d’adaptació al canvi climàtic (PNACC, 2007) s’elabora com a marc per a la coordinació entre administracions públiques per a les activitats d’avaluació d’impactes, vulnerabilitat i adaptació al canvi climàtic. Entre els seus objectius específics inicials hi ha desenvolupar i aplicar mètodes i eines per avaluar els impactes, la vulnerabilitat i l’adaptació al canvi climàtic en diferents sectors socioeconòmics i sistemes ecològics a Espanya, i promoure la participació entre tots els agents implicats en els diferents sectors/sistemes, amb l’objecte d’integrar en les polítiques sectorials l’adaptació al canvi climàtic.

Alhora, Espanya com a part de la UE i coma país firmant de la CMNUCC té la obligació d’aplicar les diferents normes que s’acordin a nivell internacional i europeu. L’any 2014, Espanya va agafar com a objectius pel Marc 2030:

  • Objectiu vinculant per la UE l’any 2030 de, com a mínim, un 40% menys d’emissions de GEH en comparació amb l’any 1990.
  • Objectiu vinculant per la UE l’any 2030 de, com a mínim, un 27% d’energies renovables en el consum d’energia.
  • Objectiu indicatiu de la UE l’any 2030 de, com a mínim, un 27% de millora en l‘eficiència energètica.

L’organisme que vetlla a l’Estat Espanyol per desenvolupar les polítiques climàtiques és l’Oficina Espanyola del Canvi Climàtic, creada mitjançant el RD 376/2001, de 6 d’abril i consolidada l’any 2003.

L’any 2011 es va aprovar la llei d’Economia Sostenible que té per objecte introduir en l’ordenament jurídic les reformes estructurals necessàries per crear condicions que afavoreixen un desenvolupament econòmic sostenible. En el seu article 91 es crea el Fons de Carboni per una Economia Sostenible (FES-CO2).

Aquest fons és un nou instrument de finançament climàtic creat per reorientar l’economia cap a modeles baixos en carboni alhora que es contribueix al compliment dels objectius internacionals assumits per l’Estat Espanyol en matèria de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. Per fer-ho, el FES-CO2 adquirirà crèdits de carboni vinculats a projectes o iniciatives de reducció de carboni. Actualment treballa amb 2 projectes: projecte CLIMA i projecte PIMA Empresa.

El projecte CLIMA bonifica l’adquisició de reduccions verificades d’emissions en els coneguts “sectors difusos” (no subjectes al règim europeu de comerç de drets d’emissió) que resultin del desenvolupament de projectes a Espanya.

Per la seva part, el projecte PIMA Empresa busca impulsar actuacions contra el canvi climàtic proposades per les empreses inscrites al registre de petjada de carboni, compensació i projectes d’absorció de diòxid de carboni.

Aquest Registre es va engegar l’any 2014 amb l’objectiu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i estimular les empreses perquè calculin la seva petjada de carboni i estableixin plans per la seva reducció o compensació.

Les polítiques climàtiques a nivell català tenen el seu inici en el Pla Marc de Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya 2008-2012, tot i que el seu objectiu no és fer una anàlisi dels impactes del canvi climàtic ni incorporar mesures d’adaptació, però sí que proposa que es defineixin les polítiques de mitigació (tal com fa el pla mateix) per tal d’abordar de manera immediata les anàlisis sectorials i biofísiques que permetin definir una política efectiva d’adaptació.

L’Estudi del Delta de l’Ebre (desembre del 2008) se centra en la zona del delta de l’Ebre, considerada una de les àrees més vulnerables del nostre país als efectes de l’escalfament global. L’objectiu del treball era establir la metodologia que es pogués usar posteriorment en altres zones vulnerables, i proposar les possibles mesures d’adaptació i prevenció al canvi climàtic per al cas particular del delta.

L’estudi Aigua i canvi climàtic. Diagnosi dels impactes previstos a Catalunya (novembre 2009) realitza una diagnosi detallada dels impactes del canvi climàtic sobre el cicle hidrològic i, en conseqüència, sobre tot el conjunt de processos i activitats que en depenen, que es podrien produir al llarg del segle XXI, baixant al detall territorial de Catalunya.

El Segon Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (2010) fa una aproximació a escala territorial dels escenaris de futur i les conseqüències del canvi climàtic. Una bona part de l’estudi té com a principal objectiu analitzar els impactes i les possibles mesures d’adaptació en diferents sectors d’activitat econòmica. Hi ha també un apartat que es dedica a analitzar estructuralment la comunitat científica que aprofundeix en el coneixement del canvi climàtic i la seva evolució durant els darrers anys.

El Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (novembre 2010) no considera, sota condicions de canvi climàtic, canvis en les aportacions mitjanes en l’horitzó 2015, davant les incerteses encara existents i el fet que la irregularitat mateixa del règim històric és molt més elevada que els possibles canvis que es podrien arribar a produir en aquest horitzó. En canvi, per a l’escenari 2027 considera una reducció mitjana de les aportacions que pot ascendir a un màxim del 5%, més intensa en períodes secs i als rius més irregulars. Així, als mesos d’estiu la reducció anual es pot doblar i als anys secs pot arribar a ser un 20% superior. Per contra, als anys humits es poden arribar a produir increments d’aportació de fins al 5%. Més enllà del 2070 amb increments de temperatura que podrien arribar a 3-4 ºC, amb disminucions de precipitació entre el -10 i el -16%, la reducció mitjana d’aportacions arribaria a valors de l’ordre del -16 al -28%. Pel que fa a la component subterrània del cicle hidrològic, s’estima una reducció mitjana de la recàrrega d’aigües subterrànies de l’ordre del 20% per al període 2070-2100. D’altra banda, i per a aquest mateix període, hom preveu que s’aguditzarà el règim hidrològic estacional, amb una marcada reducció d’aportacions a l’estiu (fins a -40%) que, en alguns casos, es podria compensar parcialment amb certs increments a l’hivern (+10%).

A Catalunya s’ha redactat i implementat l’Estratègia Catalana d’adaptació al Canvi Climàtic (ESCACC) amb horitzó 2013-2020.  Aquesta Estratègia té un objectiu molt clar: esdevenir menys vulnerables als impactes del canvi climàtic. Per aconseguir-ho es defineixen dos objectius operatius, de caire més genèric, basats en la generació i transferència de coneixement, per una banda, i en l’augment de la capacitat adaptativa, per l’altra. Així, l’Estratègia proposa una sèrie de mesures d’adaptació d’acord amb el grau de vulnerabilitat dels sectors i sistemes, i d’acord amb les actuacions que en matèria d’adaptació estan implantant altres nacions i estats del món traduïdes a l’especificitat del nostre territori.

L’any 2015 s’ha redactat l’Avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic a Catalunya. L’aprovació d’aquesta llei ha de permetre reforçar el posicionament internacional i el lideratge que fins ara ha mantingut Catalunya en els fòrums internacionals, en situar-se com una nació capdavantera no només per l’assistència de manera ininterrompuda a les cimeres mundials de les Conferències de les Parts del Conveni Marc de les Nacions Unides d’ençà l’any 2003, sinó també per la feina feta en el camp de l’acció climàtica.

L’objectiu d’aquesta Llei és contribuir a l’assoliment d’una societat innovadora, sostenible i econòmicament competitiva amb baixes emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i millor adaptada als impactes del canvi climàtic. Cal dir que amb aquesta Llei es persegueixen, bàsicament, cinc finalitats. En primer lloc, aconseguir que Catalunya redueixi tant les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle com la vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic, tot i afavorint la transició cap a un model baix d’emissions en GEH i, alhora, estimulant l’estalvi i l’eficiència en l’ús dels recursos (energia, aigua, sòl, materials, residus). En segon lloc, reforçar les diverses estratègies i plans que s’han elaborat durant els darrers anys en l’àmbit del canvi climàtic. En tercer lloc, promoure i garantir la coordinació de tots els instruments de planificació sectorial relacionats amb el canvi climàtic i la coordinació de totes les administracions públiques catalanes, així com el foment de la participació de la ciutadania, dels agents socials i dels agents econòmics. En quart lloc, esdevenir un país avançat en la investigació i implementació de noves tecnologies. Finalment, visualitzar el paper de Catalunya al món, tant en els projectes de cooperació com en la participació als fòrums globals de debat sobre el canvi climàtic.

Finalment, l’any 2006 es va crear l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que és l’òrgan tècnic del Govern de la Generalitat de Catalunya, adscrit a la Direcció General de Polítiques Ambientals de la Secretaria de Medi Ambient, encarregat d’impulsar i coordinar a Catalunya l’establiment d’estratègies i plans en matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic, sobre la base dels compromisos adoptats per l’Estat i la Unió Europea. Aquesta oficina és l’encarregada de gestionar el Programa d’Acords Voluntaris, que ja agrupa més d’un centenar d’empreses, organitzacions i entitats; la incorporació del vector canvi climàtic en l’avaluació ambiental del planejament urbanístic per tal de donar compliment al que preveu la Llei 6/2009, de 28 d’abril, d’avaluació ambiental de plans i programes.

Referències

 

[1] Font: IPCC, 2014: Climate Change 2014 Synthesis Report. Contribution of Working Groups I, II and III to the fifth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change [core Writing Team, R.K. Pachauri and L.A.Meyer (eds.)]. IPCC, Geneva, Switzerland, 151pp.

[2] Font: IPCC, 2013: “Ressumen para responsables de políticas. En: Cambio Climático 2013: Bases físicas. Contribución del Grupo de trabajo I al Quinto Informe de Evaluación del Grupo Intergubernamental de Expertos sobre el Cambio Climático” [Stocker, T.F., D. Quin, G.-K. Plattner, M. Tignor, S.K. Allen, J. Boschung, A.Nauels, Y. Xia, V. Bex y P.M. Midgley (eds.)]. Cambridge University Press, Cambridge, Reino Unido y Nueva York, NY, Estados Unidos de América.

[3] Font: IPCC, 2014: Summary for policymakers, In: Climate Chancge 2014, Mitigation of Climate Change. Contribution of Working Group III to the Fifth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change [Edenhofer, O., R. Pichs-Madruga, Y. Sokona, E. Farahani, S. Kadner, K. Seyboth, A. Adler, I. Baum, S. Brunner, P. Eickemeier, B. Kriemann, J. Savolainen, S. Schlömer, C. Von Stechow, T. Zwickel, T. And j.C. Minx (eds.)]. Cambridge University Press, Cambridge, United Kingdom and New York, NY, USA.

[4] Per edificis s’entén el sector residencial, comercial, públic i de serveis. Les emissions derivades de la construcció es comptabilitzen a la Indústria.

[5] Font: Estratègia Catalana d’adaptació al Canvi Climàtic. Horitzó 2013-2020.

[6] IPCC, 2014: Summary for policymakers, In: Climate Chancge 2014, Impacts, Adaptation and Vulnerability. Part A: Global and Sectoral Aspects. Contribution of Working Group II to the Fifth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change [Fiel,, C.B., v.R. Barros, D.J. Dokken, K.J. March, M.D. Mastrandrea, T.E. Bilir, M. Chatterjee, K.L. Ebi, Y.O, Estrada, R.C. Genova, B. Girma, E.S. Kissel, A.N. Levy, S. MacCracken, P.R. ;astrandrea, and L.L. White (eds.)]. Cambridge University Press, Cambridge, United Kingdom and New York, NY, USA, pp. 1-32

 

 

Comments are closed